Si creiem que els diners fan tot, terminem fent tot per diners.

Una reflexió del camarada Lluís Molina

La Sarsuela és un gènere musical escenogràfic amb parts musicals, vocals i parlades. Europa  amb la C.E. dient quina escenografia tenim que interpretar. El Govern cantant-nos la lletra impresa pel món financer.

I aquests dos grups més el de les grans corporacions i empreses dialogant sempre dins del seu guió.

La caiguda escomesa a la Sarsuela

Més les reformes, o millor dit l’estrangulació al ciutadà espanyol. No serveixen per a res perquè uns actors d’aquesta obra com son els bancs i caixes han fent com els bons actors, improvisar  i tirar cap endavant sense pensar amb les conseqüències. I les rebaixades de drets per a tots els treballadors nomes serveixen per deixar definides reivindicacions històriques empresarials i així que queden consolidades.

No podem deixar-nos enganyar per un cor polític cantant en nom del patriotisme i la veritat, quina veritat? O ser patriota es callar, no criticar als governats, no fer reivindicacions laborals i socials, no organitzar-se per fer manis o concentracions… Això té un nom que per a ells els ompli la boca: Democràcia.

Ells si que viuen en el seu món d’opereta on no es falte de res, que baixen a la platea del teatre i veuran que la veritat es un altra: mols ciutadans sobreviuen.

Així que no se preocupen i com l’obra que estem interpretant tots és mol bona i cara, pagarem més per l’entrada del teatre.


Anuncis

Diguem les coses pel seu nom: Repagament, privatitzacions, sangoneres i voltors.

Llegir en: Diguem les coses pel seu nom: Repagament, privatitzacions, sangoneres i voltors..

Un any després, la lluita continua

Un any després

El proper dia 9 d’abril es compleix un any de la Inauguració de la seu del PCPV les Valls i de la presentació oficial de la nostra organització, encara que en la pràctica portàvem ja quasi una dècada i alguns tota la vida.

Fou un dia d’eixos que es retenen a la memòria per molts anys. Dinar de germanor a la Font de Quart; obertura de portes de la casa dels treballadors i treballadores i del seu partit amb berenar del Comerç Just; acte públic i presentació de la candidatura de Esquerra Unida Quart; sopar i concert del cantautor i amic Lucho Roa. Un dia complet.

Però el moment més inoblidable del dia fou el començament de l’acte de presentació del Partit en la que intervingueren el Secretari General del PCPV Alfredo Albornós, Jovi berchi i Jovi Langa: quan tot estava apunt de començar entrà per la porta Angel Gaspar, un dels herois del poble de Quart contra el feixisme. Gent en peu i fortíssim aplaudiment que tants anys havia esperat. En eixe mateix moment el camarada Langa va fer extensible aquest homenatge als camarades Miquel Asensi, Vicent Arlandis i Francesc Cayo.

Tot seguit, començaren les intervencions dels camarades, i finalment es donà pas a la presentació de la candidatura d’EU Quart per a les municipals, formada integrament per gent jove. Com he dit abans, portàvem molts anys lluitant, però aquest acte simbolitzà per a mi la fusió entre els històrics militants i la nova joventut. Passat el temps, comprenc les llàgrimes del camarada Cayo: ha entregat la seua vida sencera per la classe obrera, i després d’uns anys d’incertesa ha vist que apareix un gran grup joves disposats  a continuar la lluita pel socialisme.

De l’ahir a l’avui: la lluita continua

Ha passat un any des d’aquell dia; han passat molts anys des que els nostres majors es deixaven la seua joventut per tal que tinguérem hospitals, escoles, biblioteques, drets laborals i socials, i un llarg etc. Ha segut molt dura la seua lluita: repressió, presons, fam i patiment, amenaces, por, guerres i exili. Tot per aconseguir el que hem arribat a tenir nosaltres; tot  allò que ens estan arravatant ara.  És per això que sóc conscient de que res ha estat regalat per a la classe obrera. Tot s’ha aconseguit a base de lluita i tot es recuperarà de la mateixa manera. Eixa és la veritat.

Avui podem dir que el partit s’ha consolidat com el referent dels treballadors i treballadores de Les Valls. Continua la seua construcció i augmentant el nombre de militants i simpatitzants. Som la força creixent en el moment que més necessari és el Partit Comunista.

Continuarem formant-nos i aprenent dels nostres ”històrics”, organitzant-nos i lluitant perquè la lluita és molt dura, però que necessària, bonica i digna és.

Salut i Socialisme!

Camarada Malenin

Consciència de classe

Apunt de la fàbrica i la guerra, Jovi Langa (PCPV les Valls)

Parlem ara de consciència de classe. Marx no és cap profeta, la divisió en dues classes socials és resultat de l’anàlisi de la societat britànica a mitjans segle XIX, no és que ara resulte anacrònica la seua aplicació a la realitat social, és que ja ho era a l’època per que estava parlant de la societat industrial més avançada del seu temps, en altres llocs d’Europa i del món duien una altra trajectòria econòmica, que no és que haja donat lloc al capitalisme de manera natural, sinó que ha segut el capitalisme el que ha anat expandint-se buscant víctimes. Allò més rellevant és que Marx sabia perfectament que la seua explicació no podia extrapolar-la fora de l’Anglaterra industrial, però com que no és déu ni etern no sabia que amb posterioritat açò portaria a tantes confusions, no ens va donar la seua versió profètica sobre els nostres problemes, el que va fer i això encara és vàlid és mostrar-nos el seu mètode d’anàlisi amb el qual podem estudiar qualsevol tipus de societat -per que com tota teoria, el materialisme històric pot ampliar-se o renovar-se segons les necessitats del seu objecte d’estudi, pot ser revisat. De tota manera cal que tinguem present que en tota societat hi ha la classe dominant i la resta…, la consciència de classe dominant és la que es manifesta en la seua plenitud, per això ha guanyat l’última batalla de la lluita, i com que és la que més mitjans te, sembla que és l’única consciència viva, o, el que és el mateix que no existeix la consciència de classe ni les classes socials, si guanya la batalla, no li interessa que els derrotats recorden la guerra.

On està eixa consciència de classe i on no està l’altra (la dominada)? La consciència de classe dominant està en la superestructura, en la ideologia, en el món simbòlic, en la informació difosa, en la formació social, en la música, en la tele, en la ràdio, en el futbol, en els diaris, etc. La consciència dels dominats, no està en cap lloc, en els diaris subversius, en les nostres converses, en algun lloc d’alguns partits polítics, en cert pensament crític, i en definitiva en els reduïts espais de temps que ens deixa a alguns la superestructura capitalista, que està tan estesa com la fe religiosa en el feudalisme, en després d’un mínim de huit hores de treball, el temps que em deixa la tele, o les revistes del cor…. en quasi ningun lloc.

Soliloqui d’un jove amb espectatives de vore futbol mentre es juga el seu futur

28 de març del 2012

Avui juga el Barça la Champions. Porte tot el dia currant, i per fi arriba la recompensa: partit televisat.

Ara quan acabe de treballar em dutxaré i em tombaré al sofà mentre prenc unes birres i pegue una miradeta al diari Sport. Pot ser vinguin un parell d’amics i pillem uns menús del Mc.Donals mentre veiem el partit.

És monòtona la vida, però crec que soc feliç. Entre setmana treballe i quan acabe descanse, sope, veig la Tv i a dormir per tal de tornar a començar la rutina. El cap de setmana treballe pràcticament durant tot el dissabte, però més animat ja que per la nit toca sopar i anar de festa. És el dia que més m’agrada de la setmana. Durant la setmana acumule ganes de festa. Quan arriba el dissabte per la nit em menge el món, i si fan futbol més encara. La nit del dissabte és sempre una passada. M’agrada anar de sopar abans de la festa, però no puc sempre perquè no m’arriba el sou. Amb el “botelló” bec tot l’alcohol que vull (he tingut diverses intoxicacions etíliques) però  no prenc drogues. Els diumenges no m’alce del llit pràcticament fins ben entrada la vesprada.

Soc collidor de taronja per a una ETT des que tenia 16 anys, treballe de sol a sol i em paguen 600 € mensuals, encara que sempre amb retràs. A més tinc problemes d’esquena i no em puc permetre agafar la baixa perquè perdria el treball. Els meus pares em diuen que em traga el Graduat Escolar, i que estudie un mòdul per tal de trobar algun dia un treball en millors condicions. Mai se m’ha donat bé l’escola.

El meu pare es troba en l’atur des de fa quatre anys; ma mare és funcionaria, encara que ara cobra molt menys que fa dos anys i a més està molt preocupada pels rumors d’acomiadaments en la sanitat pública. Ella i els companys han fet manifestacions i totes eixes coses que fan. A mi no em va tot això. Ella cobra més que jo i encara es queixa.

Parlant de manifestacions, avui han vingut uns homes d’un partit o sindicat, com es diga, a dir-nos que demà no anem a treballar perquè hi ha Vaga General. Ni boig deixe de treballar! No puc perdre un euro, estic estalviant per comprar-me la Play Station 3 i per acabar de pagar els cristalls tintats del meu cotxe. És veritat que aquesta gent pareixia tenir moltes raons. Però pase, com bé  diuen “qui estiga bé que no es menege”. Ens han oferit fer com que no ens deixen treballar per tal que la empresa no ens pose problemes. Però no val la pena tot això.

Tres companys meus si que faran Vaga. En veritat son valents. Mon pare em diu que si la empresa pren represàlies ho pagaran. Però si aconsegueixen alguna cosa aturant-se també em beneficiaré jo sense haver fet la Vaga.

Comence a sentir-me contradit. Tenen raó en això de què qui no te opció de parar de treballar per les pressions al lloc de treball s’entén que no paren. Però si els piquets t’ajuden deuria fer-la. Però total per a què! A la Tele tots diuen que la Vaga no ajuda a acabar amb la crisi, que no serveix per a res, que el país no està per a vagues, que “esto lo arreglamos entre todos”. Quin embolic! Deuré estudiar un poc per tal d’entendre aquestes coses…

Bo, què més dona, avui juga el Barça.

29-M, Vaga General.

Article del nostre Secretari Polític, Jose Vicente Berchi Cuenca.

Divuit mesos després d’aquella jornada de lluita del 29-S de 2010, de nou ens trobem amb altra convocatòria de vaga general per al proper 29 de març convocada  pels sindicats de classe UGT i CC.OO junt als sindicats ELA-LAB en el País Basc i CIG en Galícia. També s’han sumat a la convocatòria els sindicats CNT i CGT,la Intersindical-STE, USO, Solidaridad Obrera, entre altres. En 2010 el govern de Zapatero va aprovar un pla d’ajustament i una reforma laboral que van desencadenar la convocatòria d’una vaga general. Des d’aquell moment fins l’actualitat hem obervat una reforma del sistema de pensions, una privatització de les caixes d’estalvi, una degradació dels serveis públics, una constitucionalització imposada del pagament del deute i una degradació de l’estat de benestar agreujada per un augment de la taxa d’atur sense precedents mentre el govern rescatava a la banca de la crisi generada per ella mateixa i feia pagar els efectes d’aquesta als treballadors i treballadors del nostre país. Ara, el govern espanyol, amb el suport del PP, CIU, UPN i Foro Asturias, ha aprovat una reforma laboral que augmentarà la desocupació, la pobresa i la desprotecció dels treballadors a costa d’augmentar els beneficis i el poder de decisió de les empreses.

Dos vagues generals en un període de temps molt breu que evidencien la continuïtat de les polítiques neoliberals dels dos grans partits d’aquest país, el PP i el PSOE, si bé amb diferències d’intensitat i rapidesa, i que estan aprofitant la crisi per a desmantellar l’estat del benestar, els serveis públics i per a degradar els drets socials i laborals assolits pels treballadors i treballadores d’aquest país durant dècades de lluita. En aquest cas la vaga general es planteja com una necessitat de fer front ala Reforma Laboralaprovada pel govern del Partit Popular mitjançant el Real Decret-Llei 3/2012 del 10 de febrer. Aquesta mesura, aprovada de forma unilateral i menyspreant el diàleg i la concertació social, és un clar atac al conjunt de treballadors i treballadores del nostre país, el més agressiu dels darrers trenta anys. Ens trobem amb una reforma que no sols no crearà ocupació sinò que afavorirà la seua destrucció, abarateix i facilita l’acomiadament i al mateix temps precaritza l’ocupació i reforça el poder empresarial. Aquest abaratament de l’acomiadament es concreta en els casos declarats com improcedents en la reducció de la indemnització de 45 dies i 42 mensualitats a 33 dies i 24 mensualitats. Una reforma que anul.la la negociació col.lectiva, eliminant l’autorització administrativa per als ERO, i els convenis d’àmbit superior al d’empresa deixen en bona part de ser vinculants: s’elimina la prolongació de la seua vigència en absència d’un nou conveni, es facilita la despenjada patronal dels convenis, i inclús el seu compliment directe, autoritzant els empresaris a disminuir els salaris i augmentar la jornada. D’esta manera es retrotrau la relació laboral a la relació individual entre empresari i treballador, sotmés al xantatge permanent de la facilitat d’acomiadar, sense indemnització durant l’any de prova dels nous contractes en empreses de menys de 50 treballadors (suposant una excepció al màxim de prova permés per l’article 13 de l’Estatut dels Treballadors, que era de 6 mesos per als treballadors tècnics i de 2 mesos per a la resta), i per a les altres, amb 20 dies d’indemnització per any treballat, i un màxim de 180 dies, amb tan sols haver-se produït una disminució d’ingressos o vendes, sense arribar a tenir ni preveure pèrdues, durant tres trimestres, situació generalitzada en un contexte de recessió com l’actual. Una reforma que tindrà majors efectes des d’una perspectiva de gènere. Una inseguretat d’acomiadament que també afectarà al personal de les Administracions Públiques i, que, en darrer terme, ens afecta a tots de forma paral.lela a la degradació del sector públic. Aquesta reforma obri la porta per a què empreses públiques i administracions puguen acomiadar de forma col.lectiva per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció com qualsevol empresa privada, amb una indemnització de 20 dies de salari per any amb un màxim de 12 mensualitats. Per altra banda es modifica el contracte de formació, que passa de ser dels 16 als 21 anys a ser dels 16 als 25 anys, podent encadenar aquest tipus de contracte en la mateixa empresa i cobrant el salari mínim.

Una reforma que ens porta a una precarització de l’ocupació, a la consolidació dels minijobs (importat directament del model alemany amb uns efectes dramàtics sobre els treballadors i que serveix per a eliminar a centenars de milers de treballadors de les llistes oficials d’atur) a un augment de l’atur, a una rebaixa salarial agreujada per la privatització dels serveis d’ocupació públics que poden quedar-se inclús amb més del 30% del salari del treballador, a una flexibilització del mercat laboral que ens porta directament al model xinés, adorat per la patronal i per les directrius del capital financer que es palesen de forma clara en la gestió del govern actual. En realitat, el principal objectiu de les reformes que venim sofrint, inclosa la reforma laboral, no és la creació de treball, sinò cumplir els objectius de dèficit imposats perla UE, mantindre liquidesa per a pagar els interessos del deute als acreedors internacionals i millorar la competitivitat de les empreses, augmentar la taxa de benefici per a competir en el mercat internacional, és a dir, facilitar l’explotació de la mà d’obra i convertir al treballador en una mercaderia més. En resum, un frau en majúscules. Com deia abans, es tracta de l’intent d’implantar el model xinés, a costa del treball, de les clases mitjanes i de l’Estat del Benestar. Un model que supose per una part seguretat absoluta per als beneficis empresarials i el capital financer, mentre per altra banda genere inseguretat vital, laboral i econòmica per als treballadors, i per als pobres aturats marginació, exclusió, pobresa i fam. Un model amb l’únic objectiu que no és la creació de llocs de treball sinó la competitivitat empresarial en un mercat internacional cada volta més afectat per la sobreproducció i el decreixement constant de la taxa de benefici.

En aquest sentit, la vaga general del 29-M es planteja com una fita que ha de centralitzar tota l’oposició a aquestes polítiques i tota la mobilització social que hem viscut els darrers mesos. La vaga del proper 29-M no ha de ser una acció aïllada sinò el punt i seguit de les mobilitzacions per a canviar les polítiques socials, laborals i econòmiques, i construir un sistema de relacions socials i laborals més just i més digne. Una jornada de lluita que ha de ser continuació i punt de partida. Hem d’aconseguir entre tots i totes que siga una gran jornada de lluita i mobilització per a consolidar un gran moviment popular que seguisca lluitant, perquè ens trobem amb una dinàmica política que va a seguir plantejant nous retalls socials, retallades salarials, augments impositius i qüestionament de drets constitucionals, entre ells el dret de vaga. Aprofitem aquest dret des de la legalitat. Per tot açò, i per la dinàmica política que s’observa a l’horitzó, el proper 29-M, Vaga General.

Jose Vicente Berchi Cuenca

El “grupito” patronal i la Vaga General

www.malenin.wordpress.com

“No se puede permitir que un grupito pueda llegar a paralizar un país, sus aeropuertos, los transportes… Los servicios públicos son decisivos para el país.” Juan Rosell, Presidente de la CEOE. Entrevista en ABC.es.

“Restringir el ejercicio de la huelga en periodos que supongan un daño irreparable para la economía o la seguridad de personas y empresas“ CEOE

El primer que em pregunte al llegir aquestes línies és: Un “grupito” pot arribar a aturar un país?

El que denoten aquestes paraules és que tracta de desmotivar-nos de cara a la Vaga General referint-se a tots vaguistes com un grup reduït. No obstant això hi està preocupat per si aquest “grupito” atura el país, els aeroports, els transports… Sincerament se li ha escapat: podem aturar el país.

Serà que un “grupito” pot aturar el país o serà que saben que el 29 M siguem molts més dels que ells desitjarien? Pot ser una vaga per xicoteta que siga els fa sempre mal a les sangoneres socials? A cas esperen una resposta més contundent del que ens diuen els mitjans de comunicació (seus)?

Quina necessitat té tot un cap dels patrons per a fer afirmacions com la de restringir el dret de vaga? Què li preocupa? Ells també tenen por?

Segurament el dia després de la Vaga General aparega a tots els mitjans que la vaga no ha tingut cap èxit, que els piquets han segut violents, que usuaris de metro s’han quedat tirats, que molts treballadors no han pogut exercir el seu dret al treball…

Eureka! En això hi estem d’acord: ara mateix més de 5 milions de treballadores i treballadors no poden exercir aquest dret. A més milers de famílies son desallotjades tots els dies de casa. Les forces de l’Estat (pagades per nosaltres) ens peguen quan protestem pacíficament pel que és nostre. A colp de decrets ens roben els nostres drets socials i laborals…”suma y sigue!”

Nosaltres simplement lluitem per evitar-ho. Ells per evitar que ho evitem. No els preocupa si hi ha 5, 6 o 7 milions d’aturats ni si milions de persones acaben en la misèria. Només els preocupen els seus beneficis a costa de fer-nos cada dia més esclaus.

No obstant això, el més indignant i insultant de tot és que ara Rosell es preocupe pels serveis públics! Quasi res! Després de estar tractant de demonitzar, dinamitar i privatitzar tot allò públic, de demanar l’acomiadament de milers de funcionaris, ara diu que els serveis públics son decisius per al país.

També es preocupa de recordar  que en Espanya hi ha 4.736 alliberats sindicals, (oblidant que la patronal en té 35.000). Segurament criminalitzarà als piquets obrers, mentre callarà sobre els piquets patronals i les tàctiques mafioses que utilitzen per tal que els treballadors no puguen exercir el seu dret a Vaga. Hi podeu visitar moltíssimes pàgines on es denuncia aquestes pràctiques empresarials. Un exemple:  29 M SIN MIEDO.

 No tinguem por, fem el possible per fer la Vaga. Si tu vols i la teua empresa t’ho impedeix, no tingues por, contacta amb els sindicats.

Tampoc oblidem que la Vaga no és només deixar d’ acudir al treball sinó també una Vaga de consum: no comprar rés (es pot comprar el dia anterior), tenir un consum d’aigua i energia mínim. Podeu consultar aquesta pàgina web per a més informació CONSEJOS HUELGA DE CONSUMO. I sobretot no falteu a les manifestacions que tindran lloc a les principals ciutats. (+informació a les webs de CCOOCGTUGT).

 En fi, açò és la lluita de classes, ni més ni menys, i la Vaga serà el reflex de la nostra força. Tot depèn de quina part estàs: de la teua o de la dels altres.

El que és segur, és que els treballadors i treballadores som la majoria de la població i qui vertaderament son un “grupito” son ells. I el més segur encara és que almenys un “grupito” de treballadors eixe dia mostraran la seua dignitat per lluitar pels seus drets i pels de tots i totes.

Marco Malenin 

Als companys (Ovidi Montllor)

Si t’arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.

Dia de morts i de dol,
dia que mai no es voldria.
Per això ningú no el vol,
encara que encara sia.

Temps tan llarg que hi ha qui es cansa
Temps batejat amb vermells,
de sang, de sol i d’esperança.

Saps que tens la veritat
perquè viure així és mentida.
Tens forces per a esperar,
perquè és més forta la vida.

Arribarà el matí
que el plor serà d’alegria.
Només per aquest fruit.
Jo donaria la vida.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.