El “grupito” patronal y la Huelga General

www.malenin.wordpress.com

“No se puede permitir que un grupito pueda llegar a paralizar un país, sus aeropuertos, los transportes… Los servicios públicos son decisivos para el país.” Juan Rosell, Presidente de la CEOE.

“Restringir el ejercicio de la huelga en periodos que supongan un daño irreparable para la economía o la seguridad de personas y empresas” CEOE.

Lo primero que me pregunto al leer estas líneas es: ¿Un “grupito” puede llegar a paralizar un país?

Lo que denotan estas palabras es que trata de desmotivarnos de cara a la Huelga General refiriéndose a todos huelguistas como un grupo reducido. Aún así está preocupado por sí este “grupito” paraliza el país, los aeropuertos, los transportes… Sinceramente se le ha escapado: podemos parar el país.

¿Será que un “grupito” puede parar el país o será que calculan que el 29 M seamos muchos más de los que ellos desearían? ¿Puede ser que una huelga por pequeña que sea les haga siempre daño a las sanguijuelas sociales? A caso esperan una respuesta más contundente de lo que nos dicen los medios de comunicación (suyos)?

Qué necesidad tiene todo un jefazo de los patrones para hacer afirmaciones como la de restringir el derecho de huelga? ¿Qué le preocupa? ¿También tienen miedo ellos?

Seguramente el día después de la Huelga General aparezca en todos los medios que no ha tenido ningún éxito, que los piquetes han sido violentos, que muchos usuarios de metro se han quedado tirados, que muchos trabajadores no han podido ejercer su derecho al trabajo…

Eureka! En eso estamos de acuerdo: ahora mismo más de 5 millones de trabajadoras y trabajadores no pueden ejercer este derecho. Además miles de familias son desalojadas todos los días de casa. Las fuerzas del Estado (pagadas por nosotros) nos pegan cuando protestamos pacíficamente por lo que es nuestro. A golpe de decretos nos roban los nuestros derechos sociales y laborales…”¡suma y sigue!”

Nosotros simplemente luchamos por evitarlo. Ellos por evitar que lo evitemos. No les preocupa si hay 5, 6 o 7 millones de parados ni si millones de personas acaban en la miseria. Solo les preocupan sus beneficios a costa de hacernos cada día más esclavos.

No obstante, lo más indignante e insultante de todo es que ahora Rosell se preocupe por los servicios públicos. ¡Casi nada! Después de estar tratando de demonizar, dinamitar y privatizar todo aquello público, de pedir el despido de miles de funcionarios, ahora dice que los servicios públicos son decisivos para el país.

También se preocupa de recordar que en España hay 4.736 liberados sindicales, (olvidando que la patronal tiene 35.000). Seguramente criminalizará a los piquetes obreros, mientras callará sobre los piquetes patronales y las tácticas mafiosas que utilizan para que los trabajadores no puedan ejercer su derecho a Huelga. Podéis visitar muchísimas páginas donde se denuncian estas prácticas empresariales. Un ejemplo:  29 M SIN MIEDO.

 No tengamos miedo, hagamos lo posible por hacer la Huelga. Si tú quieres y tu empresa te lo impide, no tengas miedo, contacta con los sindicatos.

Tampoco olvidemos que la Huelga no consiste solamente en no trabajar sino  también en hacer una Huelga de consumo: no comprar nada (se puede comprar el día anterior), tener un consumo de agua y energía mínimo. Podéis consultar esta página web para más informaciónCONSEJOS HUELGA DE CONSUMO. Y sobre todo no faltéis a las manifestaciones que tendrán lugar en las principales ciudades. (+Información en las webs de CCOOCGTUGT).

En fin, esto es la lucha de clases, ni más ni menos, y la Huelga será el reflejo de nuestra fuerza. Todo depende de qué en que parte estés: de la tuya o de la de los otros.

Lo que es seguro, es que los trabajadores y trabajadoras somos la mayoría de la población y quien verdaderamente son un “grupito” son ellos. Y lo más seguro de todo es que por lo menos un “grupito” de trabajadores ese día mostrarán su dignidad por luchar por sus derechos y por los de todos y todas.

Anuncis

“TEORIA” Apunt de la fàbrica i la guerra. Blog de Jovi Langa

Des del punt de vista històric el món, la societat, canvia contínuament. Vaig a copiar d’un llibre d’un que fou professor meu, (marxista), el que és aproximadament el jo entenc per teoria: “La ciència es construeix des de la teoria. La teoria organitza el coneixement científic. La paraula teoria significa visió global del món. La teoria és “una visió global i provisional de la realitat” que es proposa conèixer-la objectivament i que es modifica – “o millor, s’enriqueix”- sempre que esgota les seues possibilitats d’anàlisi o sempre que troba aspectes desconeguts en la realitat (VILAR 1974:368). Les teories científiques combinen l’abstracció i la comprovació, i comporten un sistema de lleis científiques que es presenten estructurades. La teoria en fi és el principal referent per a l’explicació científica. Conformant la teoria estan les lleis científiques i, per descomptat, les hipòtesis.” Marc BALDÓ, Introducció a la història 1992. Creia que seria definitòria aquesta cita, és una idea a tenir en compte.

No compartisc amb la socialdemocràcia clàssica que la revolució vindrà sola i que sols cal tirar-li temps i paciència. El fet de que la realitat social estiga contínuament canviant no em dona legitimitat per pensar que ho fa irremediablement cap al socialisme,… Canviarà segur, però no som futuròlegs, tot el que podem fer és orientar determinades coses -demà m’alçaré a les nou del matí i segurament no esclatarà la tercera guerra mundial-, en casos més seriosos, (i açò és una prova irrefutable de que ni el mateix capitalisme es creu allò del “final de la història”), els economistes pauten el que passarà l’endemà, al pròxim mes… pensa en el funcionament de la borsa…, hi ha qui diu que els economistes es tiren mitja vida dient el que va a passar i l’altra dient per que no va passar el que digueren. Aleshores doncs l’economia és com la realitat social, el factor que la mou o la fa d’una manera o altra són les voluntats humanes.

Nosaltres els comunistes cometem el “pecat mortal” d’anomenar a eixes voluntats humanes, a d’interacció de les mateixes que és en definitiva allò que mou la història: lluita de classes… Es tendeix a imaginar-la, a dibuixar-la, la veiem en la guerra civil espanyola, i la trobem per que una guerra com aquesta era una lluita de classes, ara bé en el seu aspecte més violent, resultat d’una aguda polarització social, d’unes tensions socials tan fortes que esdevingueren un conflicte bèl·lic. Però eixa no és l’única forma que te de manifestar-se, en situacions on s’ha decantat massa cap a un dels dos bàndols, aquell que la te al seu favor la nega sistemàticament, la classe dominant tendeix a disfressar d’harmonia la seua victòria per que la creu definitiva.

Jovi Langa, PCPV Les Valls

I mentrestant…altra Reforma laboral

Kalvellido

Mentrestant parlàvem del jutge Garzón, la trama Gürtel y l’esportista Contador, el govern del PP ha aprovat la Reforma Laboral, l’atac més agressiu contra la classe obrera en els últims anys.

Algunes de les perles d’aquesta reforma:

  1. La patronal augmenta el seu poder amb clàusules de descolgament dels convenis col·lectius.
  2. No tindran cap trava administrativa per a fer un ERO (ERE). A més podrà ser aplicable al sector públic.
  3. L’INEM passa a desviar la seua activitat a les ETT’s, autèntiques empreses traficants d’esclaus, que pasen a ser com unes agències de col·locació.
  4. S’abaratirà l’acomiadament dràsticament i la patronal rebrà quantioses bonificacions per contractació. A més els patrons podran rebre part de la prestació de desocupació d’un aturat.

I el que resulta més fort encara, es la realització de treball social per a la comunitat per part dels aturats que cobren prestació. Es a dir, ens estan dient que cobrem la prestació sense treballar. Açò és erroni i pervers: un aturat no té la culpa ni de la crisi ni dels governs que treballen per a patronal i la banca; no cobra la prestació sense treballar, cobra del que ha treballat.

Ací hi ha un símil amb el mal anomenat “copagament”. Ens diuen que no pot ser tot “gratis”, com si la sanitat, l’ensenyament, les prestacions i les pensions foren regalades. No, no i no. Tot el que hem rebut, ha estat prèviament pagat pels nostres impostos. És més, per molt que diguen, tota la riquesa es producte del treball, i no dels patrons doncs ells no produeixen absolutament res que no siga atur i misèria. Aleshores qui regala a qui?

Però ja ho sabem, no és res de nou ni ens sorprèn. Aquesta reforma no és una cosa aïllada, sinó que porta un camí recorregut des de les polítiques neoliberals de Milton Friedman y l’Escola de Chicago al Chile de Pinochet, passant per González i Maastricht, les polítiques antiobreres del PP d’Aznar i la darrera Reforma Laboral Neoliberal del PSOE de Zapatero i Rubalcaba.

Tots els drets que tenim o hem arribat a tindre no han estat regalats per ningú, els ha aconseguit la nostra classe (i les seues organitzacions) amb lluita, pallisses, penúries, misèries, presons , i sobretot amb moltes vides.

A pesar de la brutalitat d’aquestes polítiques, el més perillós de tot és l’acceptació del pensament neoliberal per part de la classe treballadora, ja que per moltes reformes i agressions que sofrim, amb consciència de classe i organització algun dia capgirarem la situació.

Ells ho saben i mentrestant nosaltres mirem cap a un altre lloc, ells, tant ahir com avui, com diria el nostre Ovidi, estan “prenent-nos la mida” per tal d’evitar-ho.

Marco Malenin PCPV – LES VALLS

www.malenin.wordpress.com

CAPGIRAR LA REALITAT, article de Jovi Berchi

Falsa democràcia, democràcia incompleta, llibertat i igualtat amputades, segregació social, assassins polítics ocupants càrrecs de rellevància institucional, frau fiscal, frau electoral, pobresa extrema, marginació, apropiació de recursos públics, immoralitat i misèria cívica, violència, patriarcalisme, terrorisme financer, individualisme extrem, insolidaritat…Un llistat de conceptes que apunta el professor i que convida l’alumnat a situar en el món països on es puguen identificar aquests trets, segurament al nostre hemisferi sud psicològic, segurament a països del tercer món o quart món, sempre fora de l’àmbit del conjunt de països democràtics, del primer món ….Pregunta fàcil, parlem de països com Marroc, Birmània, Tanzània, Bangladesh, Tailàndia…

L’alumne, després d’analitzar la pregunta, li pregunta al professor:  estic pensant que aquests elements d’anàlisi es poden trobar a bona part dels països pobres, però, segur que no hi ha cap d’aquests elements que no puguem trobar al nostre país, a Espanya? A Espanya, estàs boig?  Respon el professor, indignat. L’alumne, després d’aguantar les rises i comentaris dels companys de classe, aliens a tot allò que estava passant, torna a preguntar: Perdone, professor, però he pogut llegir diversos documents on s’afirma que a Espanya ens trobem els elements anteriors, i, inclús, altres de més greus, per exemple, que tenim la taxa més alta d’atur de la UE, que som responsables d’actuacions militars immorals que han causat la mort de milers de persones per ser membres de l’ONU i de l’OTAN, que no complim els tractats internacionals pel que respecta al medi ambient, que exportem armament a països en vies de desenvolupament en lloc de fomentar el seu creixement, que l’Església Catòlica manté uns privilegis immensos malgrat que la nostra Constitució afirma el caràcter aconfesional del nostre estat, que la democràcia perd tot el seu contingut des del cim, des del cap d’Estat, que tenim una Llei electoral injusta, regressiva i antidemocràtica, que vivim en un bipartidisme decimonòmic que ofega el pluralisme democràtic ….Prou¡¡¡¡ Quina poca vergonya¡¡ On fica al llibre de text aquests raonaments que vosté defensa¡¡¡ Centre’s en estudiar allò que fica al quadern i oblides d’altres informacions¡¡

Aquest conflicte que pot (i deuria) ser quotidià en cadascun dels nostres centres educatius (i a tots els àmbits socials) ens il.lustra la contradicció existent entre una realitat imposada amb autoritat pels mass-media dominants i una ciutadania que cada dia es planteja alternatives analítiques, que pot accedir a informacions alternatives, a recursos i eines de comprensió de la realitat que ens descobrixen una realitat més dura però necessària per poder despertar una consciència crítica i plantejar alternatives de canvi. Supervivents d’un Godzilla mediàtic que engull ciutadans per a reconvertir-los en elements alienats, passius, desmobilitzats, desconnectats de la realitat i desorientats en el seu món. Una desorientació que, com afirma Ignacio Ramonet, disminueix molt la capacitat de resistència. Els mitjans de comunicació  porten a terme una missió purificadora, pròpia del nostre benvolgut visitant i convidat d’honor  Benet XVI: ens alliberen de mals pensaments, ens fan millors persones, ens descobrixen les bondats del nostre país i la misèria d’aquells pobres de més enllà. Ens oferixen un espill on reflexar les misèries d’altres per a fomentar les bondats de la nostra societat. Vivim en una societat ideal, perfecta, diria un d’aquests televidents.

Què bonic si la realitat no fora tan contrària¡¡¡ Cal alertar d’aquest perill, ja que allò que es planteja és desinformar, desmobilitzar i enderrocar qualsevol via de socialització en benefici de l’estabilitat del nostre establishment polític i econòmic. A més, no es tracta sols de desinformar, sino d’alterar la percepció de la realitat i les normes del joc. Com afirmava Martin Luther King, “Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”. Doble funcionalitat, doble perill.

Vivim temps on domina un pensament únic que establix un visió dual de la realitat, un discurs que oscil.la entre “lo mismo y lo mismo”, com afirma Eduardo Galeano. Malgrat tot, sempre cal un espai d’il.lusió i esperança, i aquests dies ens trobem en una voràgine informativa al voltant de les reivindicacions ciutadanes de canvi que han marcat la campanya electoral, altre circ comtemporani propi del poeta Juvenal, l’autor de la dita tan coneguda de Panem et circenses.

En mig d’una crisi estructural, en mig del triomf de l’apatia consumista, sembla ser que es respira voluntat de canvi, voluntar de dir que ja n’hi ha prou de falsa democràcia, de corrupció política, d’un atur sense sostre ni perspectives de millora mentre el capital bancari i les grans multinacionals s’enriquixen encara més, de degradació dels drets socials i laborals, de socialitzar pèrdues del capital especulatiu i no fomentar les activitats productives, de degradar progressivament els serveis públics i privatitzar tot allò públic…Tot allò plantejat en un nou capítol de La doctrina del shock, que aprofita una situació de crisi i de desconcert de la ciutadania per aprofundir en el desmantellament de l’estat social. Però aquesta volta trobem una reacció, una indignació social, un nou dret a la rebel.lió que ha dit ben clar ¡NO¡

Una part cada volta major de la població renega de la seua condició de súbdit i  lluita per recuperar la condició de ciutadà, de ciutadà amb  responsabilitats de negar-se a acceptar la realitat vigent i plantejar alternatives, com hem pogut observar a partir del moviment ciutadà d’aquests dies.

Cal alegrar-se de què cada volta més població puga compartir un discurs que des d’Esquerra Unida  estem defensant  dia a dia, més enllà de les eleccions. Per què, compartint un projecte de construcció d’una societat més justa, més igualitària, més solidària, participem de la voluntat de reformar el sistema polític, la llei electoral, els privilegis dels polítics pel que fa a salaris, immunitat, pensions..Pel que respecta al món laboral anem més enllà, ja que sempre hem defensat la jubilació als 60 anys i la jornada laboral de 35 hores setmanals, compartint la crítica a la reforma laboral que desregula les relacions laborals en perjudici de la clase treballadora. Pel que fa a la problemàtica de l’habitatge en el nostre país, compartim la crítica a la Llei hipotecària que afavorix al capital bancari i esclavitza als ciutadans convertint en paper mullat l’article 47 de la nostra Constitució al respecte del dret a un habitatge digne. Pel que fa a la defensa del sector públic no cal dir que ha sigut i serà un dels pilars fonamentals d’Esquerra Unida  i també l’impuls al quart pilar de l’Estat del benestar, aquell destinat a les ajudes a les famílies, on el foment i l’aplicació real de la Llei de Dependència ha estat un dels nostres arguments força. Altre plantejament ha estat l’exigència de regulació del sistema bancari, demanant responsabilitats per la seua responsabilitat en l’esclafit de la crisi i als governs que han financiat les pèrdues del sector bancari amb els recursos de tots nosaltres. Establir un sistema impositiu més just, lluitar contra el frau fiscal, reduir la despesa militar…

Idees força que compartim i ampliem. Idees que cal seguir defensant i ampliar a la resta de la societat. En primer lloc, als milions de ciutadans que no exerceixen un dret fonamental, com és el dret de vot, i que configuren una democràcia deslegitimada. En segon lloc, a tots aquells ciutadans i treballadors que, per la raó que siga, no s’adonen que estan defensant una opció política que no representa els seus interessos, que no veuen més enllà del doble prisma que representa el PPSOE, i que sofriran els efectes de les polítiques conservadores i regressives actuals i futures.

Hem de saber i poder explicar als nostres veïns, als nostres coneguts i, per extensió, a tota la ciutadania, que hi ha alternatives polítiques reals a les que trobem en l’actualitat. Hi ha un discurs polític articulat a partir d’una Esquerra transformadora, Esquerra Unida, que defen un model de societat més justa, més igualitària, partint de la crítica profunda de la realitat vigent. Hem de saber i poder explicar al votant del PPSOE, la major part gent treballadora, que les seues polítiques no van en benefici seu, sinó més bé al contrari. Hem de saber explicar a aquesta persona que viurà en una societat on desapareixeran per complet els serveis públics, que viurà cada volta més en una misèria econòmica, que perdrà tots els drets sociolaborals aconseguits mitjançant la lluita, que cada volta viurà més en una esclavitud encoberta…

En darrer terme, la alternativa a aquesta societat s’anomena consciència, com afirmava Jose Saramago. Consciència de la realitat en què vivim, i que podem canviar les regles del joc si hi ha voluntat. La consciència es troba a l’interior de totes les persones, encara que no ho sapiguen, però la nostra feina és que aquesta aflore i es desperte en cadascú.

Per a què serveix la utopia? Per a caminar. Per a caminar en un sentit oposat a l’actual, en un projecte de societat més justa, més igualitària, més sostenible, que respecte la natura i, que, en darrer terme, i seguint a Eduardo Galeano, una societat on cap persona tinga tant poder per a què altre s’haja d’agenollar davant d’ell, i on cap persona tinga tan poc poder per a què s’haja d’agenollar davant d’altre poderòs.

Jose Vicente Berchi Cuenca

Responsable polític de l’agrupació EU-PC de les Valls