Quart, vota sense por!

Quart, vota sense por!

Article de Josep Miquel Martinez, integrant de la candidatura d’EU Quart.

Des de que la democràcia ens ha donat la llibertat de votar, els que han volgut l’han utilitzat per a triar als seus “representants” polítics. Això és molt important no oblidar-ho, són els nostres “representants”, i si busques al diccionari, diu clarament: “persona que representa a una altra, que la substitueix en l’exercici dels seus drets i en l’acompliment dels seus deures”. I per què dic açò? senzillament perquè de vegades pareix que no siguen els nostres representants i sí els “nostres senyors”, l’autoritat, els que manen, governants en drets i privilegis exclusius, els que decideixen el destí dels nostres pobles amb les seues majories absolutes, amb els seus pactes i “xanxullos”, els que quan ja són sentats a les seues “poltrones” s’obliden d’allò que varen prometre, d’allò que pareixia que els interessava de nosaltres, aquells eslògans tant “populistes” com falsos que cada 4 anys veiem en les campanyes electorals. S’obliden de que són els nostres representants i ho te’ns clar, perquè senzillament deixen de preguntar-te, els deixes d’interessar, la teua llavor en la “cadena” cap al seu triomf ha acabat i simplement com dèiem quan érem menuts: eres “suro” (per no dir alguna paraula més mal sonant).

Però senyores i senyors, la democràcia és ja “major d’edat” i cada volta el poble vota amb mes maduresa i criteri. La gent hui en dia està molt preparada i vol una resposta clara a les seues necessitats i problemes. La gent està oblidant-se de colors i banderes i el que vol és “hechos y no razones”. Al poble ja no se l’enganya amb dos “cantells” i un plat de “papes”… i sí, encara queda gent vulnerable que la poden enganyar, – “pobre d’aquell que la ignorància la du a la punta del nas, perquè tan davant la té que no mai la podrà vore”. Preguem per aquesta gent i perdonem-los, la resta són els que es deixen enganyar. Per a aquests no tinc cap condol ni pregaria, simplement ells sabran perquè ho fan, allà ells i la seua consciència.

Jo presumisc de ser un home d’esquerres que té grans amics de dretes, presumisc perquè no faig cap juí al respecte, no opine sobre les opinions que ells tenen i simplemente les respete. M’agrada respectar, m’agrada valorar als que pensen diferent a mi, perquè me sent així més integre, més pur i més autèntic. A l’altre costat, veig la mediocritat en estat pur, en aquells que creuen o ignoren, que ovacionen o xiulen, que donen la vida o maten segons qui ho diu. Molta gent hi ha que es deixa dur per les masses, pels triomfalismes, per l’aposta a “caballo ganador” sense pensar que pot estar equivocat, sense admetre en cap cas que alguna cosa ha pogut fer mal. Eixa mediocritat sols pot estar a l’ombra del “ego”.

I l’ego conta amb una arma de destrucció massiva que s’anomena “por”. La por és la principal forma de suïcidi, qui té por, comença a deixar de viure de manera inconscient. La por ens fa oblidar-nos que podem fer-ho tot, que estem capacitats de aconseguir qualsevol cosa La por ens fa desvaloritzar-nos, inclús odiar-nos a nosaltres mateix – que gros estic, quina calva tinc, i no se quantes tonteries més. La por és la manera en que l’ego ens controla en tot moment, i no ens deixa desapegar-nos d’allò material i innecessari. Creem que ens falta tot quan realment ho tenim tot, perquè tenim por a perdreu. La por, és el nostre càncer més maligne i mortal, però no és més que una invenció de la nostra ment. La por a què? a morir-se? quina tonteria més gran, tindre por al que saps que va a passar…

Quart! vota sense por! el proper diumenge 24 de maig vota amb el cor, vota amb fermesa, vota a qui penses que deu ser el teu representant els pròxims 4 anys però sobretot, vota a qui diga que pot equivocar-se perquè eixe segur reconeixerà l’error i qui obra així mereix qualsevol confiança. No votes egos, ells t’oblidaran, et diran qualsevol excusa per a justificar-se en compte de demanar disculpes i dir “nos hemos equivocado”, ells tractaran de tornar-te a convèncer de que tenen la solució als teus problemes, però serà sols per a que tu tornes a donar-los el teu vot, i en eixe moment tornaràs a caure en la seua cadena, la “cadena del poder”.

Vota sense por de res i sense por a ningú, no votes pel “que diran”, que diguen el que vullguen, perquè ningú pot llevar-te lo més gran que te’ns que és el “poder de decisió”. Tu decideixes tot i en cada moment, no renuncies a aquesta llibertat, no renuncies al més gran dels tresors que tenim com a persones, poder decidir si vull una cosa o un altra per mi mateix, sense contaminació exterior, sense influencies, sense traves ni coaccions. Poder decidir el que vull és, sense dubte, el major dels regals que no pots ni deus desaprofitar.

I recorda que eixe dia, amb el teu DNI en la ma i baix la mirada del vocals i apoderats, t’acostaràs a l’urna amb la teua papereta i escoltaràs la veu del president de taula que et dirà: – Quart…vota sense por!!! i entraràs el sobre per la ranura. Aleshores somriuràs i sabràs que has fet un acte de llibertat i d’amor i es possible que tanques els ulls i penses el mateix que solc pensar jo – “ara els toca a ells no tindre por, deixar de costat els seus egos i ser, com m’han promès, els meus dignes representants”.

1800269_1384799931839506_7518461599694165997_n

Anuncis

Agua Pública, article de Enrique Lapuente

Levante – EMV. “Agua Pública”, artículo de Enrique Lapuente sobre algunas razones a favor de la gestión pública del agua.

Click en la imatge per a veure l’article.

Click en la imagen para ver el artículo.

Si creiem que els diners fan tot, terminem fent tot per diners.

Una reflexió del camarada Lluís Molina

La Sarsuela és un gènere musical escenogràfic amb parts musicals, vocals i parlades. Europa  amb la C.E. dient quina escenografia tenim que interpretar. El Govern cantant-nos la lletra impresa pel món financer.

I aquests dos grups més el de les grans corporacions i empreses dialogant sempre dins del seu guió.

La caiguda escomesa a la Sarsuela

Més les reformes, o millor dit l’estrangulació al ciutadà espanyol. No serveixen per a res perquè uns actors d’aquesta obra com son els bancs i caixes han fent com els bons actors, improvisar  i tirar cap endavant sense pensar amb les conseqüències. I les rebaixades de drets per a tots els treballadors nomes serveixen per deixar definides reivindicacions històriques empresarials i així que queden consolidades.

No podem deixar-nos enganyar per un cor polític cantant en nom del patriotisme i la veritat, quina veritat? O ser patriota es callar, no criticar als governats, no fer reivindicacions laborals i socials, no organitzar-se per fer manis o concentracions… Això té un nom que per a ells els ompli la boca: Democràcia.

Ells si que viuen en el seu món d’opereta on no es falte de res, que baixen a la platea del teatre i veuran que la veritat es un altra: mols ciutadans sobreviuen.

Així que no se preocupen i com l’obra que estem interpretant tots és mol bona i cara, pagarem més per l’entrada del teatre.


Soliloqui d’un jove amb espectatives de vore futbol mentre es juga el seu futur

28 de març del 2012

Avui juga el Barça la Champions. Porte tot el dia currant, i per fi arriba la recompensa: partit televisat.

Ara quan acabe de treballar em dutxaré i em tombaré al sofà mentre prenc unes birres i pegue una miradeta al diari Sport. Pot ser vinguin un parell d’amics i pillem uns menús del Mc.Donals mentre veiem el partit.

És monòtona la vida, però crec que soc feliç. Entre setmana treballe i quan acabe descanse, sope, veig la Tv i a dormir per tal de tornar a començar la rutina. El cap de setmana treballe pràcticament durant tot el dissabte, però més animat ja que per la nit toca sopar i anar de festa. És el dia que més m’agrada de la setmana. Durant la setmana acumule ganes de festa. Quan arriba el dissabte per la nit em menge el món, i si fan futbol més encara. La nit del dissabte és sempre una passada. M’agrada anar de sopar abans de la festa, però no puc sempre perquè no m’arriba el sou. Amb el “botelló” bec tot l’alcohol que vull (he tingut diverses intoxicacions etíliques) però  no prenc drogues. Els diumenges no m’alce del llit pràcticament fins ben entrada la vesprada.

Soc collidor de taronja per a una ETT des que tenia 16 anys, treballe de sol a sol i em paguen 600 € mensuals, encara que sempre amb retràs. A més tinc problemes d’esquena i no em puc permetre agafar la baixa perquè perdria el treball. Els meus pares em diuen que em traga el Graduat Escolar, i que estudie un mòdul per tal de trobar algun dia un treball en millors condicions. Mai se m’ha donat bé l’escola.

El meu pare es troba en l’atur des de fa quatre anys; ma mare és funcionaria, encara que ara cobra molt menys que fa dos anys i a més està molt preocupada pels rumors d’acomiadaments en la sanitat pública. Ella i els companys han fet manifestacions i totes eixes coses que fan. A mi no em va tot això. Ella cobra més que jo i encara es queixa.

Parlant de manifestacions, avui han vingut uns homes d’un partit o sindicat, com es diga, a dir-nos que demà no anem a treballar perquè hi ha Vaga General. Ni boig deixe de treballar! No puc perdre un euro, estic estalviant per comprar-me la Play Station 3 i per acabar de pagar els cristalls tintats del meu cotxe. És veritat que aquesta gent pareixia tenir moltes raons. Però pase, com bé  diuen “qui estiga bé que no es menege”. Ens han oferit fer com que no ens deixen treballar per tal que la empresa no ens pose problemes. Però no val la pena tot això.

Tres companys meus si que faran Vaga. En veritat son valents. Mon pare em diu que si la empresa pren represàlies ho pagaran. Però si aconsegueixen alguna cosa aturant-se també em beneficiaré jo sense haver fet la Vaga.

Comence a sentir-me contradit. Tenen raó en això de què qui no te opció de parar de treballar per les pressions al lloc de treball s’entén que no paren. Però si els piquets t’ajuden deuria fer-la. Però total per a què! A la Tele tots diuen que la Vaga no ajuda a acabar amb la crisi, que no serveix per a res, que el país no està per a vagues, que “esto lo arreglamos entre todos”. Quin embolic! Deuré estudiar un poc per tal d’entendre aquestes coses…

Bo, què més dona, avui juga el Barça.

29-M, Vaga General.

Article del nostre Secretari Polític, Jose Vicente Berchi Cuenca.

Divuit mesos després d’aquella jornada de lluita del 29-S de 2010, de nou ens trobem amb altra convocatòria de vaga general per al proper 29 de març convocada  pels sindicats de classe UGT i CC.OO junt als sindicats ELA-LAB en el País Basc i CIG en Galícia. També s’han sumat a la convocatòria els sindicats CNT i CGT,la Intersindical-STE, USO, Solidaridad Obrera, entre altres. En 2010 el govern de Zapatero va aprovar un pla d’ajustament i una reforma laboral que van desencadenar la convocatòria d’una vaga general. Des d’aquell moment fins l’actualitat hem obervat una reforma del sistema de pensions, una privatització de les caixes d’estalvi, una degradació dels serveis públics, una constitucionalització imposada del pagament del deute i una degradació de l’estat de benestar agreujada per un augment de la taxa d’atur sense precedents mentre el govern rescatava a la banca de la crisi generada per ella mateixa i feia pagar els efectes d’aquesta als treballadors i treballadors del nostre país. Ara, el govern espanyol, amb el suport del PP, CIU, UPN i Foro Asturias, ha aprovat una reforma laboral que augmentarà la desocupació, la pobresa i la desprotecció dels treballadors a costa d’augmentar els beneficis i el poder de decisió de les empreses.

Dos vagues generals en un període de temps molt breu que evidencien la continuïtat de les polítiques neoliberals dels dos grans partits d’aquest país, el PP i el PSOE, si bé amb diferències d’intensitat i rapidesa, i que estan aprofitant la crisi per a desmantellar l’estat del benestar, els serveis públics i per a degradar els drets socials i laborals assolits pels treballadors i treballadores d’aquest país durant dècades de lluita. En aquest cas la vaga general es planteja com una necessitat de fer front ala Reforma Laboralaprovada pel govern del Partit Popular mitjançant el Real Decret-Llei 3/2012 del 10 de febrer. Aquesta mesura, aprovada de forma unilateral i menyspreant el diàleg i la concertació social, és un clar atac al conjunt de treballadors i treballadores del nostre país, el més agressiu dels darrers trenta anys. Ens trobem amb una reforma que no sols no crearà ocupació sinò que afavorirà la seua destrucció, abarateix i facilita l’acomiadament i al mateix temps precaritza l’ocupació i reforça el poder empresarial. Aquest abaratament de l’acomiadament es concreta en els casos declarats com improcedents en la reducció de la indemnització de 45 dies i 42 mensualitats a 33 dies i 24 mensualitats. Una reforma que anul.la la negociació col.lectiva, eliminant l’autorització administrativa per als ERO, i els convenis d’àmbit superior al d’empresa deixen en bona part de ser vinculants: s’elimina la prolongació de la seua vigència en absència d’un nou conveni, es facilita la despenjada patronal dels convenis, i inclús el seu compliment directe, autoritzant els empresaris a disminuir els salaris i augmentar la jornada. D’esta manera es retrotrau la relació laboral a la relació individual entre empresari i treballador, sotmés al xantatge permanent de la facilitat d’acomiadar, sense indemnització durant l’any de prova dels nous contractes en empreses de menys de 50 treballadors (suposant una excepció al màxim de prova permés per l’article 13 de l’Estatut dels Treballadors, que era de 6 mesos per als treballadors tècnics i de 2 mesos per a la resta), i per a les altres, amb 20 dies d’indemnització per any treballat, i un màxim de 180 dies, amb tan sols haver-se produït una disminució d’ingressos o vendes, sense arribar a tenir ni preveure pèrdues, durant tres trimestres, situació generalitzada en un contexte de recessió com l’actual. Una reforma que tindrà majors efectes des d’una perspectiva de gènere. Una inseguretat d’acomiadament que també afectarà al personal de les Administracions Públiques i, que, en darrer terme, ens afecta a tots de forma paral.lela a la degradació del sector públic. Aquesta reforma obri la porta per a què empreses públiques i administracions puguen acomiadar de forma col.lectiva per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció com qualsevol empresa privada, amb una indemnització de 20 dies de salari per any amb un màxim de 12 mensualitats. Per altra banda es modifica el contracte de formació, que passa de ser dels 16 als 21 anys a ser dels 16 als 25 anys, podent encadenar aquest tipus de contracte en la mateixa empresa i cobrant el salari mínim.

Una reforma que ens porta a una precarització de l’ocupació, a la consolidació dels minijobs (importat directament del model alemany amb uns efectes dramàtics sobre els treballadors i que serveix per a eliminar a centenars de milers de treballadors de les llistes oficials d’atur) a un augment de l’atur, a una rebaixa salarial agreujada per la privatització dels serveis d’ocupació públics que poden quedar-se inclús amb més del 30% del salari del treballador, a una flexibilització del mercat laboral que ens porta directament al model xinés, adorat per la patronal i per les directrius del capital financer que es palesen de forma clara en la gestió del govern actual. En realitat, el principal objectiu de les reformes que venim sofrint, inclosa la reforma laboral, no és la creació de treball, sinò cumplir els objectius de dèficit imposats perla UE, mantindre liquidesa per a pagar els interessos del deute als acreedors internacionals i millorar la competitivitat de les empreses, augmentar la taxa de benefici per a competir en el mercat internacional, és a dir, facilitar l’explotació de la mà d’obra i convertir al treballador en una mercaderia més. En resum, un frau en majúscules. Com deia abans, es tracta de l’intent d’implantar el model xinés, a costa del treball, de les clases mitjanes i de l’Estat del Benestar. Un model que supose per una part seguretat absoluta per als beneficis empresarials i el capital financer, mentre per altra banda genere inseguretat vital, laboral i econòmica per als treballadors, i per als pobres aturats marginació, exclusió, pobresa i fam. Un model amb l’únic objectiu que no és la creació de llocs de treball sinó la competitivitat empresarial en un mercat internacional cada volta més afectat per la sobreproducció i el decreixement constant de la taxa de benefici.

En aquest sentit, la vaga general del 29-M es planteja com una fita que ha de centralitzar tota l’oposició a aquestes polítiques i tota la mobilització social que hem viscut els darrers mesos. La vaga del proper 29-M no ha de ser una acció aïllada sinò el punt i seguit de les mobilitzacions per a canviar les polítiques socials, laborals i econòmiques, i construir un sistema de relacions socials i laborals més just i més digne. Una jornada de lluita que ha de ser continuació i punt de partida. Hem d’aconseguir entre tots i totes que siga una gran jornada de lluita i mobilització per a consolidar un gran moviment popular que seguisca lluitant, perquè ens trobem amb una dinàmica política que va a seguir plantejant nous retalls socials, retallades salarials, augments impositius i qüestionament de drets constitucionals, entre ells el dret de vaga. Aprofitem aquest dret des de la legalitat. Per tot açò, i per la dinàmica política que s’observa a l’horitzó, el proper 29-M, Vaga General.

Jose Vicente Berchi Cuenca

Sobre la Huelga General 29M de Carlos Alcaraz (Sec. Politico de la JCPV en l’Alcoià)

Ha pasado mucho tiempo desde que, Marcelino Camacho, dirigente de CCOO, en 1985 convocase la primera Huelga General de la época postfranquista estando a la cabeza del Gobierno del PSOE, Felipe González.

Ha “llovido mucho” desde entonces, Marcelino Camacho ya no vive con nosotros desde Octubre de 2010, y en este tiempo se han convocado también varias huelgas generales, que han servido para defender derechos que iban a ser asaltados desde el gobierno que cubría los intereses del sector privado frente a los intereses de los trabajadores y los estudiantes.

Por todo esto, me quedo estupefacto cuando oigo frases como “huelga, para que? Eso no sirve para nada”, quien dice eso debería repasar un poco nuestra historia y ver por ejemplo, como vivían los trabajadores en el siglo XIX, con unas condiciones laborales escandalosas y con unos sueldos miserables. En esa época, el filósofo alemán Karl Marx, escribió el famoso texto “Manifiesto del Partido Comunista” en 1848, un libro que sirvió de guía a los obreros mas conscientes de su situación. Comprendieron que debían organizarse y luchar para poder conseguir tener una vida más digna comenzando por mejorar las condiciones laborales.

Aquello tuvo lugar hace ya más de un siglo, pero los trabajadores seguimos estando oprimidos por la clase dominante que es la burguesía y, seguimos sin tener la posibilidad de dirigir la política nacional a los intereses de la mayoría que somos los trabajadores, esta es la realidad, solo tenemos que ver los últimos acontecimientos que han tenido lugar no hace mucho. En Valencia, la policía atacó impunemente a diestro y siniestro intentando evitar las manifestaciones de estudiantes que exigían mantener sus derechos que están siendo pisoteados. El gobierno del PP de Rajoy amenaza ahora en evitar los piquetes informativos de los sindicatos, un derecho fundamental de todos los trabajadores, podría seguir citando mas ejemplos de abusos y amenazas similares pero no habría papel para tanto que ya ha sucedido y tampoco es necesario, ya que todos conocemos y se me puede entender por donde voy.

Hoy por hoy, la única opción viable que nos queda a los trabajadores para  intentar mejorar nuestras condiciones laborales es a través de una huelga, fíjense que, después de mas de un siglo los trabajadores aun no tenemos otro medio posible porque através de los mecanismos que otorga el sistema capitalista no nos deja otra opción viable.

Los trabajadores solo reclamamos lo que nos corresponde por naturaleza, ya muchos no tenemos ni trabajo, estamos en condiciones de supervivencia, es muy difícil incluso tener pan cada día. Es por eso que digo, que quienes se oponen a la Huelga General del 29M se oponen a que los trabajadores tengan una vida más digna, es seguro que la huelga del 29 de marzo de 2012 no resolverá todos nuestros problemas y es muy probable que no haga cambiar de opinión al gobierno con la Reforma Laboral ya vigente, por tanto creo que esta huelga no será mas que el principio.

La huelga es una expresión del descontento popular materializada contra la política de recortes que está llevando el gobierno del PP en la actualidad, que sigue la misma política neoliberal del PSOE (no lo dudábamos que iba a ser así), esta afectando a los trabajadores en España y a nivel internacional, sirviendo al imperialismo apoyando las guerras criminales que realiza la OTAN consiguiendo recursos hacia intereses privados y financiando políticas externas a través de los mercados, negando el desarrollo de los pueblos más débiles del planeta.

Los comunistas sabemos que la única solución a esta crisis, es superar el sistema capitalista y, caminar por la senda del socialismo, desde que Marx nos guiase a la clase trabajadora para alcanzar ese sueño, para poder ser libres. Hemos vivido muchísimas experiencias que nos han enriquecido a lo largo de nuestra historia, teniendo hoy día mas conocimiento para saber como romper nuestras cadenas, para conseguir que los trabajadores seamos los que gobernemos nuestro futuro, así es la única manera de acabar con la lucha de clases.

Desde el colectivo comarcal l’Alcoià de la JCPV al que represento como secretario Político, apoyamos la Huelga General que convoca CCOO, contra los recortes del gobierno que afectan a toda la clase trabajadora.

¡Compañeros y compañeras, secundemos la huelga general del 29 de Marzo saliendo a la calle para defender nuestros derechos!

¡Trabajadores de todos los países, uníos!

El “grupito” patronal i la Vaga General

www.malenin.wordpress.com

“No se puede permitir que un grupito pueda llegar a paralizar un país, sus aeropuertos, los transportes… Los servicios públicos son decisivos para el país.” Juan Rosell, Presidente de la CEOE. Entrevista en ABC.es.

“Restringir el ejercicio de la huelga en periodos que supongan un daño irreparable para la economía o la seguridad de personas y empresas“ CEOE

El primer que em pregunte al llegir aquestes línies és: Un “grupito” pot arribar a aturar un país?

El que denoten aquestes paraules és que tracta de desmotivar-nos de cara a la Vaga General referint-se a tots vaguistes com un grup reduït. No obstant això hi està preocupat per si aquest “grupito” atura el país, els aeroports, els transports… Sincerament se li ha escapat: podem aturar el país.

Serà que un “grupito” pot aturar el país o serà que saben que el 29 M siguem molts més dels que ells desitjarien? Pot ser una vaga per xicoteta que siga els fa sempre mal a les sangoneres socials? A cas esperen una resposta més contundent del que ens diuen els mitjans de comunicació (seus)?

Quina necessitat té tot un cap dels patrons per a fer afirmacions com la de restringir el dret de vaga? Què li preocupa? Ells també tenen por?

Segurament el dia després de la Vaga General aparega a tots els mitjans que la vaga no ha tingut cap èxit, que els piquets han segut violents, que usuaris de metro s’han quedat tirats, que molts treballadors no han pogut exercir el seu dret al treball…

Eureka! En això hi estem d’acord: ara mateix més de 5 milions de treballadores i treballadors no poden exercir aquest dret. A més milers de famílies son desallotjades tots els dies de casa. Les forces de l’Estat (pagades per nosaltres) ens peguen quan protestem pacíficament pel que és nostre. A colp de decrets ens roben els nostres drets socials i laborals…”suma y sigue!”

Nosaltres simplement lluitem per evitar-ho. Ells per evitar que ho evitem. No els preocupa si hi ha 5, 6 o 7 milions d’aturats ni si milions de persones acaben en la misèria. Només els preocupen els seus beneficis a costa de fer-nos cada dia més esclaus.

No obstant això, el més indignant i insultant de tot és que ara Rosell es preocupe pels serveis públics! Quasi res! Després de estar tractant de demonitzar, dinamitar i privatitzar tot allò públic, de demanar l’acomiadament de milers de funcionaris, ara diu que els serveis públics son decisius per al país.

També es preocupa de recordar  que en Espanya hi ha 4.736 alliberats sindicals, (oblidant que la patronal en té 35.000). Segurament criminalitzarà als piquets obrers, mentre callarà sobre els piquets patronals i les tàctiques mafioses que utilitzen per tal que els treballadors no puguen exercir el seu dret a Vaga. Hi podeu visitar moltíssimes pàgines on es denuncia aquestes pràctiques empresarials. Un exemple:  29 M SIN MIEDO.

 No tinguem por, fem el possible per fer la Vaga. Si tu vols i la teua empresa t’ho impedeix, no tingues por, contacta amb els sindicats.

Tampoc oblidem que la Vaga no és només deixar d’ acudir al treball sinó també una Vaga de consum: no comprar rés (es pot comprar el dia anterior), tenir un consum d’aigua i energia mínim. Podeu consultar aquesta pàgina web per a més informació CONSEJOS HUELGA DE CONSUMO. I sobretot no falteu a les manifestacions que tindran lloc a les principals ciutats. (+informació a les webs de CCOOCGTUGT).

 En fi, açò és la lluita de classes, ni més ni menys, i la Vaga serà el reflex de la nostra força. Tot depèn de quina part estàs: de la teua o de la dels altres.

El que és segur, és que els treballadors i treballadores som la majoria de la població i qui vertaderament son un “grupito” son ells. I el més segur encara és que almenys un “grupito” de treballadors eixe dia mostraran la seua dignitat per lluitar pels seus drets i pels de tots i totes.

Marco Malenin 

Als companys (Ovidi Montllor)

Si t’arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.

Dia de morts i de dol,
dia que mai no es voldria.
Per això ningú no el vol,
encara que encara sia.

Temps tan llarg que hi ha qui es cansa
Temps batejat amb vermells,
de sang, de sol i d’esperança.

Saps que tens la veritat
perquè viure així és mentida.
Tens forces per a esperar,
perquè és més forta la vida.

Arribarà el matí
que el plor serà d’alegria.
Només per aquest fruit.
Jo donaria la vida.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.